Tot i que Els sots feréstecs —una novel·la magnífica— es va publicar el 1901, tres anys abans que Solitud, em fa l’efecte que, pel que fa a la recepció, deu haver viscut una mica arronsada sota l’ombra i la celebritat de l’obra mestra de Víctor Català. I això que, d’una hipotètica comparació entre totes dues obres, a parer meu la de Raimon Casellas no en sortiria necessàriament malparada. No té tants matisos com la d’Albert, que ens pinta un quadre psicològic més ric, però aquesta del barceloní és una obra ben escrita, resolta amb habilitat, molt suggeridora.
L’ús al·legòric de la naturalesa, posem per cas, és similar en les dues històries: l’espai que constreny, que engoleix l’ànim dels protagonistes. No és una naturalesa «mimètica, sinó simbòlica», com remarca Maria Campillo en la introducció. Els bosquerols, que són els habitants del poble on arriba mossèn Llàtzer, viuen no pas en caus, sinó en «sots amarats d’ombra i de tristesa». Com els morts. De fet, tot al llarg de la novel·la, el tractament que es fa d’aquests bosquerols embrutits és el de morts en vida. La que transcric és una de les primeres impressions que en rep el capellà: «Tot plegat feia una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarg temps, s’hagués descolgat de terra per a comparèixer a la cita».
Mossèn Llàtzer i un parell de vellets que l’acompanyen en tot, com patges fidelíssims —servents incondicionals, però que no són capaços d’entendre la fretura d’estima que pateix el rector—, arribaran a Montmany, un indret de muntanya que té l’església i la rectoria mig enrunades, perquè fa temps que no fan servei. Aquests dos edificis queden per sota de les altures on viuen uns homes i unes dones molt rudes, molt mesells. Al sacerdot l’hi han destinat com a càstig per «l’arruixadesa d’un instant». (una qüestió de caràcter teològic, sembla: la reivindicació de la santedat dubtosa d’un personatge), després d’anys d’exercir el seu ministeri a la ciutat. I, tanmateix, l’home s’ho pren com una benedicció, perquè el lloc, tan sanitós, en principi, li abelleix... fins que en coneix els veïns. No entén que els pobletans hagin pogut viure tant de temps sense sentir la veu de les campanes: «Lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar les campanes a cap indret del dia». La campana regula el temps, però alhora celebra i anuncia (hi ha un text molt bell de Heidegger que en parla, d’això mateix). No gaudir-ne la companyia vol dir patir (i assumir) el silenci de la mort.
Mossèn Llàtzer, ajudat dels vellets i d’un parell d’operaris, traurà el fetge per la boca, però reconstruirà l’església i la rectoria. A la primera missa que hi celebra, malgrat l’avís puntual de les campanes, es quedarà sol i vern. De resultes del disgust, patirà un treball.
A banda la figura d’aquest heroi contradictori, hi ha dos personatges més que Casellas descriu amb gràcia i vivor: l’Aleix de les Tòfones és un individu miserable que es dedica a la recerca i al comerç d’aquest bolet que es fa sota terra. La Roda-soques, una dona excèntrica i luxuriosa, que el mossèn veu com la vera encarnació del mal. Es diferencien —per malvats, tots dos— d’una massa humana molt grisa que, en dos fragments antològics, l’autor descriu com un ramat animal. Animals, però també, com ja s’ha escrit, morts: «Els vestits que duien, túniques i mantos, no eren res més que mortalles». Aquests dos símils, igual que l’estructural de l’indret constrictor com una suma de sots, relliguen l’argument de la història.
Tota aquesta imatgeria mortuòria a banda, Casellas ens va proporcionant referències d’un caràcter molt líric sobre la fredor imperant: «Era tan espessa la boira, aquella matinada, era tan espessa i freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de les campanes»; «el gebre entumia la frisor de les arbredes, la gelada aturava el pas dels reguerols»; «era tan freda la nit i tan boirosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector i el dringar de la campana». En un passatge d’un gran dramatisme, l’aigua desfermada ha tornat a amenaçar l’església i la rectoria (no únicament els bosquerols, sinó també els elements naturals semblen conxorxar-se per amargar la vida de mossèn Llàtzer).
El final aboca a una reflexió nihilista. Certament, el personatge de mossèn Llàtzer es podria haver pintat amb més varietat de tons (i no tan extrems); trobo que pateix d’un cert encarcarament narratiu. És un heroi modernista fallit, i això m’agrada molt. No em sembla que sigui tan lluny de l’Antoine Roquentin de La nàusea sartriana, consideracions de fe a banda. El malson del seu desenllaç resulta una metàfora punyent sobre el que Camus en deia l’absurd de la vida.