Fer els clàssics entenedors

Fundació Carulla

Font: Núvol. El digital de cultura
Imatges: Núvol

Pere el Cerimoniós i Isabel de Villena són clàssics catalans que podem llegir, avui, amb claredat

En el marc de la 37a Setmana del Llibre en Català, que enguany tanca amb gran èxit, vam tenir l’oportunitat de presentar dos membres de la col·lecció Tast de Clàssics de l’Editorial Barcino. D’una banda, la nova crònica de Pere el Cerimoniós, La guerra contra el rei de Castella (1356-1366), versió de Raül Garrigasait, i de l’altra, Jesús i les dones, d’Isabel de Villena, adaptat per Marta Pessarrodona. Així doncs, L’Editorial Barcino es consolida com el segell que apropa els grans autors i els títols més destacats de la literatura catalana antiga als lectors d’avui. A través un llenguatge entenedor i una sensibilitat contemporània, les obres del passat tornen per explicar-nos el present.

Una correcta i ambiciosa transmissió dels clàssics catalans demana que aquests siguin adaptats a un llenguatge contemporani i clar. Així ho entén, almenys, l’Editorial Barcino, que amb la col·lecció Tast de Clàssics ens fa arribar textos de la literatura catalana antiga amb un estil entenedor. Els escriptors Raül Garrigasait i Marta Pessarrodona han estat dos dels encarregats d’adaptar alguns d’aquests clàssics. Garrigasait ha treballat una part de la Crònica de Pere el Cerimoniós, aquella on el rei narra la guerra contra Pere el Cruel, rei de Castella. Per la seva part, Pessarrodona s’ha acostat a la Vita Christi d’Isabel de Villena, la primera escriptora catalana. Tots dos volums es van presentar ahir a La Setmana. Garrigasait i Pessarrodona van conversar amb el periodista Enric Calpena.

 

Una crònica política

Tant Garrigasait com Pessarrodona entenen l’adaptació com una feina propera a la traducció. L’autor d’Els estranys explica que va començar el trasllat “seguint de molt a prop” el text de Pere el Cerimoniós, trepitjant les passes a “la sintaxi de l’original”. Des de l’editorial, però, van proposar-li que actualitzés més aquest darrer capítol de la Crònica. Finalment, ha quedat un text “més llegidor” que diu “exactament” el mateix que l’original. “No és una reformulació o una reinvenció”. La feina és fer l’entrada fàcil. Traslladar l’obra al català modern sense canviar-ne el sentit.
La particularitat d’adaptar aquesta última part de la Crònica, publicada sota el títol de La guerra contra el rei de Castellà (1356-1366), és l’ús de l’argot burocràtic. “Hi ha textos que tenen un aire més oral. El Llibre dels fets de Jaume I seria un exemple de prosa més col·loquial. En canvi, Pere el Cerimoniós, creador del cos de funcionaris de la Cancelleria Reial, treballa un estil de prosa cancelleresc, molt elaborat, amb una sintaxi complexa”. Un estil usat essencialment per aquest cos funcionarial. Ara bé, no tot és burocràcia. La Crònica conté una dualitat que la fa única: “El rei combina aquest registre cancelleresc amb evocacions magnífiques d’escenes viscudes. Té moments burocràtics i moments molt plens de vida”. “He intentat que els trossos burocràtics s’entenguin bé i no ens afeixuguin i alhora he procurat mantenir la lividesa dels passatges que capten escenes”, apunta Garrigasait.

Més enllà de l’adaptació, treballar el text ha estat també una manera d’endinsar-se en el món de Pere el Cerimoniós, rei de grans contradiccions. “És un rei que és molt conscient de l’ús que es pot fer de la història. De fet, és l’organitzador de l’arxiu de la Corona d’Aragó”, explica Garrigasait, que continua: “A la Crònica fa un ús semblant de la paraula. Ell, que és un rei feble, legitima el seu poder amb la paraula. Diu, per exemple, que té Déu al seu costat i situa Pere el Cruel enmig d’una nissaga maleïda condemnada a desaparèixer”. En aquest sentit, Garrigasait fa veure com una crònica “no és una simple successió de fets sinó que és una utilització de la història”. Les cròniques són textos polítics: “Pere el Cerimoniós utilitza la història per presentar el poder. Per presentar la visió del tipus de domini que vol desplegar. Es veu molt clarament que li interessa la presència catalana a la Mediterrània. I destina una gran atenció a l’hegemonia peninsular, a la guerra contra el rei de Castella”. Aquesta hegemonia peninsular converteix aquesta part de la Crònica en “un text d’absoluta actualitat”. “En el fons d’aquesta guerra hi ha l’obsessió pel domini de la península; hi ha la idea d’un sobirà que la governi totalment”.

 

La primera escriptora catalana

Jesús i les dones és el títol de la versió fragmentada que Marta Pessarrodona ha fet de la Vita Christi d’Isabel de Villena (1430-1490). L’obra, publicada pòstumament el 1497, va servir per instruir les monges del monestir de la Trinitat de València; monestir que la religiosa va dirigir. Es tracta, doncs, d’un llibre de vida religiosa, de coneixement teològic. Segons Pessarrodona, però, Jesús i les dones no només ha d’atraure els lectors de fe demostrada: “Borges llegia la Bíblia perquè la considerava una ‘història de la literatura’”. Va ser Joan Fuster qui, als anys setanta, començà a parlar de Villena a l’última Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En aquell moment, gairebé ningú la citava: “Fuster era un intel·lectual de veritat; no anava a la moda”. Com Fuster, l’abadessa era valenciana. No se sap, però, on va néixer exactament. Pessarrodona continuarà acostant-se a la religiosa a través dels estudis del filòleg Albert Hauf.

“Ella és, encara avui, el nostre visat per parlar de les dones dins de la literatura catalana de, gairebé, tots els temps”, escriu Pessarrodona a la introducció de Jesús i les dones. Isabel de Villena, llegim, és “l’única escriptora medieval en llengua catalana de la qual en coneixem el nom”. Això la converteix meteòricament en la primera escriptora catalana. Aquest honor, però, no li ha atorgat un lloc destacat en la Història de la Literatura Catalana. A la Col·lecció MOLC, Vita Christi ocupa el volum 115, assenyala l’escriptora. La precedeixen 114 homes. Avui, Villena encara és una “donassa” poc coneguda, cosa que contrasta amb el renom de Julianne de Norwich, anacoreta i primera escriptora anglesa identificada. És cert, però, que Norwich va tenir, al segle XIX, un paladí de prestigi: T. S. Eliot lloa i reivindica la seva obra (Llibre de les revelacions de l’amor diví). “A Anglaterra, una persona mitjanament instruïda sap qui és Julianne de Norwich”. Aquí, la feina per fer en aquest sentit és colossal.

 

Gerard E. Mur. (12/09/2019). “Fer els clàssics entenedors”. Núvol. El digital de Cultura [Digital].
Disponible a: https://bit.ly/33XbdXa [13/09/2019]