Els bestiaris medievals responen a la necessitat de l’home de comprendre i organitzar el món que l’envolta, un món que a l’edat mitjana es considerava una obra de Déu i que era necessari prendre com a exemple i guia per viure d’acord amb el principis cristians. Contenen dades d’història natural convenientment adaptades amb elements llegendaris o imaginaris al servei de la seva funció didàctica i moralitzadora. Les lliçons morals s’incloïen amb paral·lelismes, majoritàriament religiosos, entre l’animal i l’home, i constituïen la part més important dels textos. Les il·lustracions que els acompanyen en la majoria de manuscrits no només son una mostra de delicadesa i d’art refinat i, per tant, de poder social, sinó que formen un conjunt d’elements imprescindibles per a l’època.
Però la gènesi d’aquestes obres i dels nombrosos manuscrits que ens han arribat tenen un origen molt més antic i n’hem de cercar les arrels primigènies en les successives aportacions de les religions primitives i la seva sacralització dels animals i l’entorn natural, que van derivar en els déus totèmics i les deïtats híbrides de l’antic Egipte i l’Índia, i les creences com la metempsicosi o la transmigració de l’ànima humana en animal. Aquestes tradicions eren molt riques en representacions artístiques i literatura i van originar innombrables manifestacions culturals. No serà fins l’arribada de les religions monoteistes que els déus prenen forma antropomòrfica i els homes esdevenen senyors de la creació i, per tant, disposen dels animals segons les seves necessitats. A l’Antic Testament ja trobem descripcions dels animals on es posa de manifest la seva naturalesa pura o impura. D’altra banda, la tradició grecollatina i la influència dels naturalistes clàssics, amb Aristòtil i el seu estudi de la naturalesa o physis al capdavant, serà cabdal, i contribuirà a l’encaix simbòlic final que tindrà el món natural i els animals un cop el cristianisme es consolida i acaba amb les pràctiques zoomòrfiques.
Serà en aquest context en el que neix el Physiologos, el tractat del qual deriven tots els bestiaris medievals, un antic opuscle paleocristià originalment escrit en grec del qual van existir diverses versions i redaccions que es van difondre en gairebé tota l’Europa central.
Com explica Llúcia Martín a la seva introducció, «La configuració d’aquest primitiu tractat “fisiològic” conjuga les nocions del naturalisme clàssic i els cultes totèmics antics amb la intenció d’explicar alguns dels misteris de la naixent religió cristiana. […] En general, tant el primitiu Physiologos com les seues traduccions llatines -que per ser més precisos, donada la varietat de versions, anomenarem physiologi-, eren uns textos adequats per a qualsevol interès relacionat amb l’explicació de l’univers.»
I dels physiologi als bestiaris hi haurà un camí molt curt: «La diferència rau en el fet que els physiologi tenen una estructura i un nombre d’animals determinats que funcionen com una mena d’explicació al·legòrica de preceptes i dogmes cristians; tot això amb nombroses referències bíbliques […]. Els bestiaris , en canvi, son textos més extensos, han eliminat aquells capítols no estrictament animals i presenten, només en algunes ocasions, una voluntat de classificació per tipus d’animals. Arribats en aquest punt, podem dir que els bestiaris es generen de la matèria primigènia dels physiologi, amb una sèrie d’addicions textuals procedents de les obres sorgides en l’època de l’anomenat renaixement del segle XII, que va destacar per mostrar un gran interès per la natura.»
Les lliçons morals que trobem als bestiaris són majoritàriament religioses i fan referència als bons i mals comportaments dels animals en comparació amb el que ha de fer o no l’home per tal de fer el bé. Per exemple, la formiga és un animal excepcional, «un petit verme de la qual los hòmens poden prendre vertader exemple. Car ella percaça e ajusta d’estiu perquè pusca viure en l’hivern». L’abella, una criatura molt sàvia, «que ella coneix les flors les quals són bones a fer lo seu fruit» i quines el malmetrien. A partir d’aquests petits animalons, l’home hauria de saber prendre’n exemple i, d’aquesta manera, aprendre a ser curosos com les formigues i no negligents, així com també saber distingir les virtuts dels vicis com les abelles.
Però de la mateixa manera que existeixen animals guiats per Déu, existeixen també aquells guiats pel diable, com el tigre, culpable d’una vanitat tal que quan «sent que el caçador se’n porta sos fills, corre’ls darrere, la qual tantost los hauria aconseguits, mes quan troba los miralls, atura’s per a mirar los miralls e no segueix los caçadors». D’aquesta manera aquest animal és d’«una manera d’hòmens corrents qui no han alguna fermetat en si, que quan lo diable, qui és caçador e lladre de les ànimes, li ha tolta l’ànima per algun pecat mortal, així com per supèrbia, o per vanaglòria, o per avarícia o per enveja».
I podem conèixer el caràcter extremadament cruel de l’unicorn, a qui només és possible caçar mentre dorm, ja que «quan ell veu alguna fembra poncella e verge qui li ve davant, tan gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent s’adorm als seus peus, e en aquesta manera lo caçador lo pren e l’occiu, car sap que aquesta és la sua natura.»
Especialment il·lustratiu de com viatgen certes històries populars a través de les tradicions és el fragment referit a la sirena, presentat com a «criatura molt meravellosa» de la qual n’existeixen tres espècies: «la una és mig peix e mig fembra, l’altra és mig ocell e mig fembra, l’altra és mig cavall e mig fembra.» Aquesta última varietat només apareix en els bestiaris toscà i català i ens recorda a l’onocentaure o sagitari. La primera «ha tan dolça veu que tot hom qui l’oja cantar s’hi acosta volenter per oir-la, e plau-li tant la veu del seu cant que s’hi adorm, e quan la sirena veu que l’hom és adormit, ve-li dessús e occiu-lo.» Un relat que ens transporta de manera immediata al viatge d’Ulisses.
La divulgació i influència dels bestiaris en la cultura popular va ser gràcies als predicadors, que n’extreien exemples didàctics i alhora atractius per als cristians en els seus sermons. D’aquesta manera, els trets de cada animal van passar a formar part de l’imaginari popular, i els escriptors, en les seves obres, es van servir d’aquests referents compartits.
Una altra característica d’aquest textos, que ens acosta a la creació d’aquest vincle directe amb la societat medieval, són precisament les ja esmentades il·lustracions. L’èmfasi no es posa en la fidelitat de les representacions dels animals. El que és important és el símbol i no la forma. Diferents estrats socials van sentir-se fascinats per les bèsties exòtiques, sobretot la noblesa, ja que aquests animals proporcionaven prestigi social i eren símbol de poder i puixança. El rei Pere el Cerimoniós, que va ser un dels més aficionats al bestiar exòtic, va tenir lleons al palau de Perpinyà, i el seu fill Joan I va ampliar la col·lecció amb ossos i camells.
Cap al segle XIV es va traduir al català un bestiari toscà molt difós, anomenat Libro della natura degli animali. D’aquesta traducció catalana anònima se’n conserven dos manuscrits medievals complets, conservats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya, i cinc de fragmentaris. Hi trobem una llista de 45 animals, tant reals com fantasiosos (l’unicorn, l’au fènix, les sirenes…). Els dos manuscrits complets, el segon dels quals ofereix amplificacions en la interpretació moral (citacions bíbliques i exemples originals), van ser editats per Saverio Panunzio dins la col·lecció Els Nostres Clàssics d’Editorial Barcino (Bestiaris, 1963-1964).
El volum que ara publiquem és una nova edició del bestiari català, que pren com a base la de Saverio Panunzio, però completament revisada a partir dels manuscrits originals i tenint en compte tots els testimonis, també alguns de fragmentaris que s’han descobert recentment, així com l’original toscà. Amb el propòsit d’oferir un text comprensible i llegidor per al lector, hi hem fet dos tipus d’intervencions: d’una banda, hem regularitzat l’ortografia d’acord amb els criteris de la col·lecció Biblioteca Barcino, i també hem fet alguns canvis en la puntuació per tal de facilitar la comprensió del text; d’altra banda, hem esmenat el text en nombrosos passatges (sempre ho indiquem en nota). L’edició inclou un plec amb setze miniatures medievals provinents de diferents manuscrits i acompanyades amb un fragment explicatiu original.
En la introducció que precedeix l’edició del text, a banda d’explicar els orígens i les circumstàncies del bestiari, es demostra que alguns dels autors més importants de la literatura catalana de l’edat mitjana, com Ausiàs March, Jaume Roig o sant Vicent Ferrer, havien llegit la traducció catalana que publiquem, i es transcriuen els passatges de les seves obres extrets del bestiari.
