L’enemic dels clàssics és la rutina

Fundació Carulla

Font: Núvol. El digital de cultura
Imatges: Núvol

Raül Garrigasait, Jordi Raventós i Oriol Magrinyà parlen de la feina d’editar els clàssics amb Bernat Puigtobella

Vet aquí tres editors consagrats a l’edició dels clàssics. Raül Garrigasait, responsable de la Bernat Metge, una col·lecció centenària ara integrada a la Casa dels Clàssics del grup Som, presentarà a la Setmana del Llibre en Català la Bernat Metge Essencial, una col·lecció de clàssics grecollatins en edició bilingüe i preus de butxaca. La Casa dels Clàssics també impulsa el Festival Clàssics, que se celebrarà per primer vegada aquesta tardor a Barcelona. Oriol Magrinyà és el director de l’editorial Barcino, de la Fundació Carulla, segell de referència en l’edició dels nostres clàssics medievals. I Jordi Raventós és l’editor d’Adesiara, segell independent que ha sabut compaginar l’edició de clàssics grecollatins i moderns amb un gran instint comercial.

Quina necessitat cobreix el vostre segell al mercat català?
Jordi Raventós: Des del naixement d’Adesiara, ara fa 12 anys, la nostra idea és aportar a la cultura catalana traduccions acurades de clàssics de la literatura universal i catalans. Per altra banda, hem iniciat també una col·lecció adreçada als joves amb la intenció d’omplir buits que quedaven al nostre mercat. Aquesta tasca no l’està fent només Adesiara, i això és un símptoma de normalitat cultural: qualsevol llengua ha de poder comptar amb traduccions dels clàssics universals disponibles i que es puguin trobar a les llibreries.

Raül Garrigasait: La Bernat Metge és la col·lecció catalana viva més antiga que hi ha, té una història de gairebé cent anys. El nostre manifest fundacional parla dels clàssics com una via d’accés a la universalitat, un mitjà per aconseguir que la llengua catalana sigui equiparable a qualsevol llengua europea des d’un punt de vista expressiu i analític. En el fons, és una idea molt política. I això ho fem amb els clàssics però amb la intenció clara que no es quedin només en l’àmbit més especialitzat, volem publicar clàssics per intervenir en la cultura contemporània.

Oriol Magrinyà: Barcino apareix un any més tard que la Fundació Bernat Metge, però neix del mateix impuls fabrià d’ennoblir la llengua catalana. És per això que recuperem clàssics medievals catalans amb l’objectiu de divulgar-los amb qualitat i rigor a un públic que vagi més enllà dels especialistes. En aquest sentit, no ens veiem com a competidors amb les altres editorials. La creació d’Adesiara, per exemple, ha creat lectors o ha obert la possibilitat a lectors que ja existien de llegir en català i això ens beneficia a tots. Detectem sovint que a les llibreries els clàssics catalans no són a les lleixes de clàssics universals sinó a les de llengua catalana. La missió de Barcino és aconseguir posicionar els nostres clàssics en la ment del lector.

JR: De fet, els clàssics, si més no els grecollatins, sempre han estat vinculats amb l’ensenyament. Quan els joves comencen a accedir-hi, en l’ensenyament secundari, molts cops els fan traduir Cèsar, que té un llatí molt fàcil però és una lectura força avorrida. Horaci, per exemple, no és gens avorrit, i Catul encara menys. Cal modernitzar l’ensenyament dels clàssics, obrir horitzons i no acostar-nos només als autors més típics. Aquesta idea és també aplicable als clàssics catalans, ja que en tenim de molt amens.

OM: En el cas de les obres catalanes, a l’escola també es troben amb el problema de la llengua. Fer llegir clàssics en català antic a segons quins nivells educatius pot ser contraproduent. El català antic és assequible, però existeix una certa barrera. Per això hem impulsat la col·lecció Tast de Clàssics, on publiquem versions actuals dels nostres clàssics. A la Setmana presentem La guerra contra el rei de Castella (1356-1366), un capítol de la crònica de Pere el Cerimoniós, que ha adaptat el Raül Garrigasait. Creiem que potser això pot desvetllar la curiositat d’algun lector a anar al text original.

RG: De fet, l’enemic dels clàssics és la rutina. L’interessant és trobar-se els clàssics en traduccions i formats diferents. Els clàssics no són com els llibres moderns, que només es poden publicar una vegada. Com més antiga és una obra, més varietat de traduccions i això és una riquesa que tenen els clàssics grecollatins: l’esforç que s’ha de fer cada vegada per acostar-s’hi d’una manera nova.

Quina mirada teniu sobre el llegat dels vostres segells, de respecte o d’atreviment?

OM: En el nostre cas, entomo l’encàrrec amb reverència perquè Barcino és una col·lecció històrica i referent.

RG: La meva mirada sobre la Bernat Metge és de reverència davant l’empresa en general, perquè als seus inicis era una tasca impossible. Va ser una editorial creada per persones que no eren especialistes en filologia clàssica. Però hem pogut comptar amb estilistes de la prosa catalana com Carles Riba o Carles Cardó que han fet traduccions que han arribat a ser clàssiques i a trencar les barreres generacionals.

Parlem de la comercialitat. La Bernat Metge Essencial ve d’una operació quiosc.

RG: La Bernat Metge ha estat sempre molt centrada en els subscriptors, ha aguantat fins a avui gràcies a ells. Quan l’editorial va passar de l’Institut Cambó a Som, es va coincidir en què la Bernat Metge no es tocava, que no era una editorial per a fer experiments. Però si el que volem és la divulgació dels clàssics, havíem d’arribar a un públic popular. Per això hem reduït la pressió sobre la Bernat Metge de tota la vida i publiquem 4 volums l’any en comptes de 6 i obrim noves col·leccions com la Bernat Metge Essencial, una col·lecció a preu assequible que ha passat per quiosc. Això ens ha permès que el públic ens conegués abans d’arribar a llibreries.

OM: Nosaltres també hem baixat el ritme de publicacions. Actualment, en la col·leccio Els Nostres Clàssics, publiquem un dels clàssics medievals i un autor modern. En la comercialització, per a nosaltres és clau el suport de la Fundació Carulla. D’una banda, tenir aquest coixí ens permet treballar els clàssics amb molta qualitat i sense la preocupació d’haver de fer rendible cada títol. Però això també té un inconvenient: quan no tens necessitat de rendibilitat es generen certes inèrcies, que hem de corregir, com perdre eficiència o agressivitat.

JR: Nosaltres tenim un plantejament molt més centrat en les llibreries que no pas en els subscriptors. Però mai no saps ben bé què és el que funcionarà. La nostra línia editorial aposta, a més d’autors canònics com podrien ser Homer, Sèneca, Milton, Puixkin o Pirandello, per llibres d’autors no tan coneguts pel gran públic però literàriament igual d’esplèndids, i de vegades fins i tot irreverents ―penso, per exemple, en Alfred Jarry o en Llucià de Samòsata, de qui acabem de publicar l’Icaromenip o l’home estratosfèric―, que dessacralitzin els clàssics i els acostin a tota mena de lectors.

Estaria bé acabar la conversa amb recomanacions creuades. Quins llibres recomanaríeu de les vostres editorials?
OM: Jo de la Bernat Metge tinc moltes ganes de veure la nova Ilíada, que sortirà a la tardor.

RG: Jo recomano la Saviesa grega arcaica d’Adesiara, amb traducció de Sergi Grau i Jaume Pòrtulas. No només pels presocràtics, que ja són interessants en si mateixos, sinó perquè fa una mirada sobre un corpus de pensament molt diferent de la que estem acostumats.

JR: De la Barcino, per raons podríem dir-ne sentimentals, recomano les Poesies catalanes de Pere Serafí: un volum magníficament editat que em va anar de primera quan feia la carrera de filologia catalana.
Hi ha altres editorials que fan bona feina en l’edició dels clàssics. Ens podeu fer alguna recomanació?

JR: L’Ètica nicomaquea d’Aristòtil, d’Obrador Edèndum. És una gran sort tenir en català una obra filosòfica fonamental com aquesta amb la magnífica traducció d’en Josep Batalla.

RG: El Càntic dels càntics de Salomó, de Fragmenta, a cura de Narcís Comadira i Joan Ferrer. Una edició preciosa i rigorosa d’un poema espectacular.

OM: El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, de Fragmenta. Una magnífica introducció a aquest autor i una fita en la comprensió del fenomen religiós. I també la recuperació de l’obra de Prudenci Bertrana que s’està fent des de La Ela Geminada.

Bernat Puigtobella (23/08/2019). “L’enemic dels clàssics és la rutina”. Núvol. El digital de Cultura [Digital].
Disponible a: https://bit.ly/354tDXd [25/08/2019]