Des de Barcino recuperem la figura de la poeta mallorquina Maria Antònia Salvà, considerada «la primera poeta moderna en llengua catalana», de la mà de Lluïsa Julià, una de les majors enteses en la seva obra. Julià ja es va encarregar el 2024 de la reedició del recull de narracions Clixés, d’una altra de les primeres autores modernes, Carme Karr. Veiem així la voluntat de l’estudiosa, i de l’editorial, de tornar a posar a l’abast dels lectors/del públic les obres de les nostres «mares literàries». En el cas de Salvà, ha escollit els poemaris Espigues en flor (1926) i El retorn (1934) per representar «l’expressió àlgida de la poesia de Maria Antònia Salvà», diu l’editora en el pròleg, en realitat un estudi rigorós sobre la vida i l’obra de la poeta de Llucmajor.
Maria Antònia Salvà és la primera poeta moderna en llengua catalana, però què vol dir aquesta mena de títol que s’adscriu sempre a la mallorquina? Si bé de dones poetes n’hi ha hagut sempre –a l’Edat Mitjana hi havia les trobairitz i poc abans de Salvà teníem a la poeta romàntica Maria Josepa Massanés, entre molts altres noms–, la seva obra sovint ha estat considerada menor, anecdòtica, amateur i de segona per part del stablishment literari, àmpliament masculí, de manera que ha estat invisibilitzada o directament esborrada de la història literària en un acte de criptogínia. En canvi, amb Salvà tenim una poeta que és inclosa dins el moviment literari de l’Escola Mallorquina –que en cert sentit ultrapassa–, d’influències noucentistes, el que vol dir també que és la primera dona en el cànon poètic en llengua catalana.
Aquest caràcter de pionera ella també el tenia ben present: era una hereva amb casa a Palma i terrenys agrícoles, com ara la possessió de l’Allapassa on sovint estiuejava, que optà per quedar-se soltera i no tenir fills i dedicar-se a escriure. Un nombre significatiu d’actes rebels i sospitosos per a les dones de l’època. Potser per això, l’autora va mantenir la seva poesia –amb comptades excepcions– dins els estàndards de l’Escola Mallorquina, conreant temàtiques com la natura i la religiositat, tal i com feren Costa i Llobera i Joan Alcover –els seus mestres– i que la feia socialment més acceptable com a poeta. No obstant això, el conreu d’aquestes temàtiques ha fet que la poeta hagi estat sovint menystinguda des de lectures contemporànies, però cal apreciar com en els seus poemes feia entrar la subversió «entre llivanyes i juntures», que diu en el poema «Un cactus», d’El retorn.
A Espigues en flor, hi trobem 80 poemes que recullen bona part de la producció de Salvà des de finals de segle xix fins al 1926, curosament escollida i revisada per ella mateixa. Salvà modernitza la seva poesia incloent-hi peces inèdites i noves versions d’alguns poemes que havia publicat anteriorment. El resultat és un llibre en què hi trobem una gran varietat de registres i temes.
El retorn, que és el darrer poemari que va publicar i que per molts és considerat la culminació de la seva obra, conté poemes biogràfics, que ens presenten un jo poètic rebel des de la infància; també hi trobem peces d’arrelament a la terra i sobre la llengua, i on destaquen el ja esmentat poema «D’un cactus», el conegut «A les donzelles de l’any dos mil», els que relaten la seva orfenesa o «La petxina», sobre un desengany amorós i que és el motiu que va servir d’inspiració per a escollir la caragola multiplicada de la coberta del llibre, el gir sobre si mateixa de la qual fa pensar en les múltiples capes de l’autora.
El volum es clou amb un epíleg de la poeta Maria Callís, que ens aporta una mirada contemporània i feminista sobre Salvà i ens l’acosta i actualitza, completant i ampliant la informació donada per Lluïsa Julià en el pròleg de l’obra.