Un perfil de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Editorial Barcino

Intervenció de Pere Antoni Pons a la presentació del llibre

Capella de la Residència d’Estudiants de l’Escola Industrial de Barcelona, 6 d’abril de 2022.

En Bartomeu Rosselló-Pòrcel està aureolat, te una doble aurèola: te l’aurèola del geni i l’aurèola de la tragèdia, i clar, a un poeta li poses aquesta doble aureola i el fas inevitable, imprescindible. En realitat Rosselló Pòrcel és un poeta molt estimat, la gent voldria que hagués viscut vuitanta anys. Però ho voldria d’una manera càlida, íntima i afectuosa. I crec que en part s’explica per aquesta espècie de doble aurèola que te com a geni. En aquesta edició de la Poesia Completa als Imprescindibles de Barcino començo el meu pròleg amb una frase que mon pare, escriptor i professor, deia sempre quan jo era petit: “la mort prematura de Rosselló-Pòrcel és una de les pitjors tragèdies de la literatura catalana”. Clar, la història de la literatura catalana és plena de tragèdies: guerres, dictadures, l’obligació d’aprendre un idioma que no és el propi com si fos el propi i de estrangeritzar el teu, exilis, morts prematures, etc. Jo crec que si en Rosselló és considerat una gran tragèdia que morís tant jove es perquè no va morir com a promesa, no va morir com a jove poeta, no va morir com aquella persona que podria haver fet coses grandioses, va morir com una persona joveníssima que ja havia fet coses grandioses. I estic convençut que en Rosselló hauria fet molts grandíssims poemes més. Hauria estat un magnífic assagista. Potser hauria estat un ideòleg, perquè cada vegada estava més polititzat. Però per bons que haguessin estat els poemes que no va fer mai, mai haurien estat millors que els millors poemes que va fer. És a dir, no sé si m’explico, són insuperables. Haurien estat igual de bons, haurien estat bons d’una manera diferent. Però no es pot escriure un poema més bo que Auca, no es pot escriure un poema més bo que A Mallorca, durant la Guerra Civil. Crec que això en part s’explica per allò que afirmava el crític d’art Robert Huges sobre que les grans obres d’art dels grans artistes són aquelles “que tenen una visió del món i un sentit de la història”, i penso que Rosselló-Pòrcel amb només amb 24 anys ja tenia una visió del món i de la història, i quan llegeixes el seu llibre ho perceps.

Jo crec que una mica semblant en els poetes de la generació del 27 – que ell havia llegit a fons perquè no pots ser un gran poeta amb vint i quatre anys sense haver llegit, i en Rosselló era un lector devot, feroç de tots els gèneres i de tot tipus d’autors en tot tipus d’idiomes no només en català i en castellà-, ja s’havia fet seves les avantguardes, ja havia incorporat la tradició en el seu sentit més clàssic, per exemple el barroc, havia jugat amb els corrents neopopularistes. Tot hi cap i tot hi és, una mica com en Rimbaud, una mica com en Picasso. La seva poesia beu de moltes fonts: poesia pura, neopopularisme, avantguardes, simbolisme, postsimbolisme, barroc… Clar, tu si tens 35 o 40 anys i has tocat tot això és normal que ho hagis incorporat a la teva obra. Però és que en Rosselló en tenia 24! Anava amb una velocitat, ho feia tot amb una precocitat, amb una hiperconsciència impròpia de la seva edat que realment era escandalós.

En Rosselló, i això també és un símptoma de lo molt estimat que és, és un poeta que només té tres llibres, només en té un de cabdal, però que te moltíssima bibliografia, s’ha escrit moltíssim sobre ell. Un dels que crec que ha escrit bé sobre ell és en Josep Palau i Fabre, perquè va fer la connexió bona, que és connectar Rosselló amb en Rimbaud i amb en Picasso. Que en realitat és una doble connexió molt eloqüent i molt penetrant. I una cosa que deia en Palau és que Imitació del foc és el llibre de la poesia catalana moderna que trenca del tot amb la concepció monolítica del jo i ens lliura la del jo diversificat, desintegrat, contradictori, que és la de l’home modern. És tal qual això. És la de l’home modern que pinta, que escriu, que fa fotografia. Avui he anat a una magnífica exposició al centre KBR de Maphre del Lee Friedlander i sortia una frase del Willem de Kooning que diu “cal canviar per continuar sent el mateix”, i en Rosselló és això, perquè si no canvies què passa? tot erosiona i acabes desintegrat, i la modernitat és això, per tant t’has de moure. En aquest sentit, en Palau parla de diversitat essencial, que és un concepte que m’agrada molt perquè desmenteix un tòpic molt estès i que m’irrita particularment que és que a l’essència només s’hi arriba eliminant restant, polint, homogeneïtzant, unificant. I en realitat en temps de modernitat – Pòrcel, Rimbaud, Picasso- et demostra que a l’essència tu hi arribes assumint, incorporant, multiplicat, disfressant-te, i això crec que li dóna una particular grandesa.

Faig un apunt biogràfic que crec que és important assenyalar-lo, en Josep Maria Llompart va ser el primer que ho va recalcar, que és que a Mallorca la immensa majoria d’escriptors eren de bona família, classes benestants, ben pensants, de la clerecia. I Rosselló-Pòrcel és el primer que surt de les classes populars, i això jo no diré que se li noti en termes ideològics, perquè la poesia no és ideològica, no es pot fer una lectura ideològica política. Però sí que es nota amb un cert assalvatjament, una certa assumpció desacomplexada de la modernitat.

Val la pena destacar un parell de mestres fonamentals per a ell, en Gabriel Alomar li va donar un cop de mà magnífic, en Rosselló va morir de tuberculosi en plena guerra civil i Alomar va morir el 41 a l’exili i després de molts anys separats tots dos tenen la tomba un a la vora de l’altre al cementeri de Palma. Si mai veniu a Mallorca, val la pena anar hi perquè és una estampa a la vegada dolorosa i emocionantiga. Tenia una relació molt estreta i molt intensa amb la millor literatura occidental. I en aquest sentit a la poesia de Rosselló hi trobem des de les experimentacions d’avantguarda, la densitat existencial saviesa conceptual i rigor formal del post simbolisme, i allò que he dit del neopopularisme que com Lorca i n’Alberti varen tractar tant bé, en Rosselló en català també ho va fer molt bé.

I després el que hem dit dels llibres, que només n’hi ha un de personal i això ja es nota amb els títols, els dos primers dos primers llibres són Nou poemes i Quaderns de sonets, títols súper tècnics, descriptius, fredíssims, impersonalíssims. El tercer és Imitació del foc, audaç, imaginístic, poètic, súper personal. Clar, ell ho veia el que tenia entre mans: era un gran lector dels altres i aquests també acostumen a ser bons lectors d’ells mateixos. Potser no sempre, però en aquest cas sí. I quins son els temes centrals del món d’en Rosselló?: la relació entre el poeta, la realitat i el llenguatge, l’amor, la mort, i una cosa que jo crec que interpel·la molt als lectors que és una concepció a la vegada tràgica i molt vitalista de l’existència. Aquesta mescla que alguna gent ens hi sentim profundament identificats que és la vida com a tragèdia fatalista, però la vida com a cosa que s’ha de celebrar i que s’ha de gaudir, això en el Rosselló ho veiem.

Poesia completa. Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Per saber-ne més, visioneu el documental Flames a la fosca, al voltant de l’autor i estrenat el 2016.