Publicada el 1934 , en plena Segona República i en un moment de renovació de la novel·la catalana i de creixent presència de les dones en la vida cultural, Les algues roges, sisena novel·la que publicava Maria Teresa Vernet en pocs anys, va situar-la al centre de l’actualitat literària catalana i va suscitar lectures radicalment oposades.
L’obra, guardonada amb el Premi Crexells, va traslladar a la literatura alguns dels grans debats del seu temps: l’autonomia femenina, la sexualitat, la virginitat, el matrimoni i el conflicte entre la dignitat personal i les convencions socials... En presentar dones que aspiraven a decidir sobre la pròpia vida i el propi cos, Maria Teresa Vernet qüestionava els models tradicionals de feminitat i convertia la intimitat femenina en matèria literària de primer ordre.
Amb el Premi Crexells de 1934 — Vernet va ser la primera dona a obtenir-lo— va amplificar la repercussió de la novel·la i va polaritzar la crítica: mentre alguns sectors hi veien una fita en la modernització i la normalització de la literatura catalana, els més conservadors la van condemnar per una suposada immoralitat. La discussió va acabar centrant-se, per part d’aquests darrers, menys en els mèrits estètics de l’obra que en el model de la dona i de societat que posava en escena, mentre que crítics com Rafael Tasis o Domènec Guansé, en destacaren la importància literària i el valor estètic.
Al final del nostre volum, hem recollit alguns d’aquests articles, i aquí us n’oferim un tast.
Rafael Tasis i Marca, «Premi Crexells: 1934. Maria Teresa Vernet», Mirador, 4 d’abril de 1935. Tasis defensa la concessió del premi i reivindica Vernet com una novel·lista autèntica, amb una obra sòlida i una vocació literària indiscutible.
Hi ha, però, una cosa fora de dubte, i és que Maria Teresa Vernet, pel conjunt de la seva obra literària, d’una autèntica qualitat artística i d’una real força psicològica, obra culminada en Les algues roges [...] es mereixia perfectament el premi. Maria Teresa Vernet escriu bé —i una cosa així, elemental per a qualsevol escriptor en la literatura de tots els països, ha arribat a ésser-li retreta com un defecte imperdonable—, sap crear personatges vivents i variats, evocar ambients justíssims, i construir les seves novel·les amb una cura de les proporcions i de la composició que és precisament allò que manca a molts dels novel·listes catalans. Tant per la seva obra anterior, com per Les algues roges, Maria Teresa Vernet havia d’ésser una garantia per al jurat, que sabia que premiava una novel·lista autèntica i una vocació indefallent que ha de contribuir a donar a la nostra literatura, massa feta a provatures i genialitats sense conseqüències, aquella normalitat europea a la qual tots aspirem. En els casos excepcionals, com els premis literaris, que posen els autors damunt la safata de l’actualitat, hom no pot excusar-se d’anar de l’obra a l’artista. Maria Teresa Vernet, modesta, però plena d’una franca vivacitat, acull sense escarafalls les felicitacions, però no pot deixar d’evocar amb emoció i dolor la memòria del seu pare, mort fa quinze dies, i que fou l’admirador més convençut del talent de novel·lista de l’autora d’El perill. —No em calia pas veure els diaris, quan sortia una obra meva. Ell ja em retallava totes les crítiques, recollia tots els elogis, ell m’encoratjava i m’aconhortava quan la incomprensió o el mal humor d’algun comentarista s’esbravava damunt d’alguna novel·la meva. Aquest premi representava per ell la confirmació de totes les seves esperances, la màxima il·lusió de la seva vida. No pogué arribar a veure-la realitzada…[...] Amb una rara unanimitat, i després dels elogis de consuetud, tots els redactors literaris dels diaris barcelonins han demostrat que no havien llegit res de la Vernet i que no tenien ni idea de l’argument de Les algues roges. —El que més m’ha sorprès i adolorit ha estat el comentari d’El Matí. El diari de color de rosa s’ha despenjat, en una nota signada amb les inicials M. V. [Magí Valls], amb una condemnació terrible de la meva novel·la com a obra d’una immoralitat esgarrifosa, que deshonorava les lletres catalanes, el Premi Crexells i gairebé el món. Les algues roges, segons El Matí, són una pintura falaguera del vici, una glorificació dels baixos instints, què sé jo! Hom acaba tot planyent-se que no hagués estat deixat desert el premi, si no hi havia una altra obra més moral per a distingir. No he tingut més remei que trametre una tarja a l’autor de la nota, donant-li les gràcies per la publicitat que em feia.
Manuel de Montoliu, «“Les algues roges” i el problema de la novel·la com a reflex de la realitat», La Veu de Catalunya, 4 d’abril de 1935. Montoliu condemna la novel·la per motius morals i religiosos i en qüestiona també la construcció i el ritme narratius, malgrat reconèixer la correcció i l’elegància de l’estil.
Sempre he cregut que la novel·la és un gènere literari essencialment realista i sempre he tingut com una de les millors definicions de la novel·la aquella de Stendhal: un mirall al llarg d’un camí. Aquesta essència realista de la novel·la semblen oblidar-la la major part dels novel·listes catalans de l’hora present, i no perquè facin precisament novel·la idealista o imaginativa o poètica. N’hi ha molts, entre aquests novel·listes, que s’imaginen fer obra plenament realista amuntegant en llurs obres notes de la màxima cruesa i presentant uns personatges despullats de tota espiritualitat i reduïts a la vida d’uns instints primaris. El realisme essencial de la novel·la exigeix una cosa molt diferent. Exigeix que el novel·lista reflecteixi fidelment en llur creació l’ambient moral de la societat en la qual ell viu i que sàpiga crear els tipus humans representatius de la mentalitat i del temperament característics de l’ànima col·lectiva del seu poble. La crisi que travessa actualment la novel·la catalana és, en gran part, efecte de l’oblit en què tenen la major part dels nostres novel·listes aquests postulats fonamentals del gènere. Podem dir que la major part dels centenars de novel·les i novel·letes que la literatura catalana ha produït els darrers vint anys no ens donen idea ni impressió de l’ambient moral de la societat catalana; són novel·les que deixen de banda tots els problemes palpitants que s’agiten en el fons d’aquesta societat en evolució i que el mateix poden ésser escrites a Barcelona que a Marsella, a Amsterdam que a Salònica. Seran novel·les realistes per una tendència estètica de llurs autors: però és debades que hi cerqueu aquest realisme “documental” que ha de posseir el gènere novel·lístic. Són pures creacions arbitràries de la imaginació de l’autor ornades, potser, amb algunes pinzellades evocadores de l’ambient. Aquesta darrera novel·la de Maria Teresa Vernet Les algues roges, que acaba d’ésser llorejada amb el Premi Creixells, cau de ple dintre aquest realisme híbrid i abstracte tan conreat pels novel·listes catalans d’avui. Si els nostres descendents s’haguessin de fer càrrec amb la literatura d’aquesta novel·la —com amb la de tantes altres que s’escriuen a Catalunya— de la mentalitat, dels sentiments, de la sensibilitat, de la moral distintives de la gent barcelonina d’avui, s’emportarien una idea o una impressió tan falsa, que millor seria desaconsellar-los des d’ara llur lectura. Una sola observació em serà suficient per a il·lustrar pràcticament aquesta afirmació. A jutjar pels personatges que intervenen en [Les] algues roges i en tantes i tantes novel·les de costums barcelonins que ara s’escriuen en la nostra ciutat no hi deu restar un nombre de persones amb conviccions religioses, amb principis de moral cristiana prou crescut perquè hagi valgut la pena de reflectir aquests principis en les pàgines de les esmentades novel·les. Ni religió ni moral són per a aquests autors realitats prou importants per a ésser tingudes en compte en llurs creacions. Els catalans i les catalanes, els barcelonins i les barcelonines que circulen per aquestes novel·les podrien ésser perfectament contemporanis d’Amílcar Barca, car viuen i pensen, senten i obren com si el Crist no hagués vingut al món i no hagués restat ni un rastre de l’Evangeli en les idees i en els costums contemporanis.
Les algues roges és ni més ni menys que una novel·la de mals costums femenins, tota regalimant d’una obsessió sexual insuportable. El simbolisme del títol ja ho diu tot. «Algues roges» no vol dir més que el tèrbol solatge dels instints inconfessables que certs novel·listes moderns intenten de disfressar amb els noms de subconsciència, passions vitals, libido i altres noms sonors. Contínuament l’autor comenta en el text o fa comentar pels seus personatges la invasió irresistible d’aquests pòsits tèrbols de la bèstia humana, la «fam encegadora d’un turment secret i vergonyós» —són les seves pròpies paraules—, «l’ondulació bruta de les algues roges sota les aigües glaçades». I aquest és, en realitat, el veritable tema del llibre. Els problemes morals que torturen les dues amigues no són o no volen ésser altra cosa que una exemplificació d’aquesta vitalitat monstruosa que tenen els instints fisiològics que fan degenerar la criatura humana fins a un nivell infrahumà quan no hi ha una llei moral superior que els freni i els canalitzi. En la forma en què l’autora ha concebut i executat la seva novel·la, aquesta és pròpiament una sèrie interminable d’autoconfessions de dues noies caigudes. [...] Confessions algunes vegades de coses inconfessables; confessions no d’experiències exteriors sinó interiors que recorden aquella confessió laica que recomana la psicoanàlisi, dels desigs, dels complexos, del subjecte que han estat reprimits per a la seva censura conscient. De fet, de la novel·la Les algues roges resulta un concepte francament despectiu de la virginitat i de la castedat; de tot el que recíprocament es confessen les dues amigues, així com de tot el que pensen i fan, el lector dedueix lògicament que, com pensa Marina, la puresa sexual no té cap importància». En oposició a la figura de Marina, lliurada fatalment a la fúria de la passió, l’autora ens traça la d’Isabel que devora els seus instints, no per principis de moral ni per cap tendència ascètica, ans per un glacial egoisme. Aquesta figura femenina té altres germanes en certes heroïnes ibsenianes de novel·les anteriors de la mateixa autora. Aquesta ens vol presentar Isabel com «una capacitat de passió que no vol ésser desencadenada». Però la llei moral que guia Isabel en el camí de la vida no és precisament aquesta cadena, aquest fre que reprimeix els instints primaris. En diferents indrets de la novel·la les dues protagonistes ens fan saber que «sense la passió no val la pena de viure», que la passió és la summa felicitat de l’existència. I tota la moral femenina que es desprèn d’aquest llibre consisteix solament a no vendre’s: fora d’això la dona pot fer el que vulgui, guiada per l’únic instint de la passió amorosa. Si aquest no és el sentit d’una de les escenes més culminants, i, val a dir-ho, més dramàtiques del libre (pàgina 111 i següents),* confesso que no sé quin altre pugui ésser. Àdhuc deixant de banda aquestes tares morals, la novel·la premiada no té un rellevant valor literari. La conceptuem una de les més fluixes de la seva autora. Fora del contrast verament dramàtic entre les dues protagonistes i entre la història de l’una i de l’altra, no trobem cap nota ni episodi que ens doni una impressió profunda de la realitat. [...] Tota la novel·la ens dona la sensació d’una cosa artificialment construïda al damunt d’una tesi inconfessada que es deixa endevinar entre ratlles, tesi propugnadora d’una radical emancipació moral de la dona, que ja traspua en altres obres anteriors de l’autora.
Entre l’elogi i la condemna, Les algues roges va ocupar un lloc central en el debat cultural del seu temps. Recuperar-la avui és també restituir a Maria Teresa Vernet el lloc que li correspon en la literatura catalana.