Com si planetes i estrelles s’haguessin posat d’acord, el quatre-cents aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia ha coincidit amb el llançament del Chatgpt i la intel·ligència artificial.
Albert Rossich, el principal entès en Garcia, fa dècades que insisteix que l’art d’avui s’assembla tant al del barroc. Els escriptors catalans més seriosos - Casasses, Roig, Perejaume, Garrigassaït o Pedrals - reivindiquen sovint el barroc català. Potser ara hem arribat al paroxisme, perquè és ben barroc parlar del renaixement o la renaixença d’un escriptor barroc català. Tornar a la vida un autor sembla un somni, i en qualsevol cas demana una gran confluència de circumstàncies. Reprenent Rossich, però, el desengany que alimenta i del qual s’alimenta el barroc, no es correspon perfectament amb el desengany profund que avui és el nostre pa de cada dia, i més entre els catalans, una nació perduda enmig d’un desconcert semblant al que va portar a la liquidació dels ideals humanistes i a cent vint anys de guerres religioses?
Així s’explicaria que l’Any Rector de Vallfogona (2023) no hagi consistit, com l’any Carner o el Guimerà, en una celebració oficial rutinària i inútil “per fer alguna cosa”, sinó en una commemoració plena de sentit, per les activitats i sobretot, sobretot, pel llançament de l’obra en tres volums de la Poesia Completa de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, a la Biblioteca Barcino, el segon dels quals acaba de sortir.
Aquesta edició significa el reflotament d’un derelicte fonamental que teníem perdut i a trossos a sota mar. Només l’intuíem. En aquesta segona entrega, Garcia torna a emergir carregat de tresors, minuciosament restaurat, i explicat amb un aparell de notes que permeten entendre’l paraula per paraula - i aquí les paraules s’aguanten les unes amb les altres: perdre-se’n un sentit enfonsa tot un poema.
El més important d’aquesta restauració és que ens serveix un Garcia net de folklorisme i llegendes: estrictament científic, literari i europeu. Ara s’entén que Garcia fos considerat durant segles el digne representant de la nostra tradició literària, el feixiner que carregava a l’esquena tot el pes de l’excel·lència literària catalana medieval posada al dia. Perquè no es tracta de si són uns poemes millors o pitjors que els d’un o altre poeta castellà, sinó de com en són en si mateixos d’admirables i encaixats en els millors motllos d’un estil tan extremadament codificat com el barroc internacional. El món recupera un clàssic. Que hi hagi a la riba algú esperant-lo ja no depèn d’ell, però no seria gens estrany.
