POESIA DE TOTA MENA I PER A TOTHOM
Amb la publicació del segon volum de Versos per vèncer, aquest any 2023, ja tenim a l’abast la primera antologia de poesia de la guerra dels Segadors (1640-1652). Eulàlia Miralles, estudiosa de la literatura i de la cultura literària de l’edat moderna i professora de la Universitat de València, ens presenta cinquanta poemes representatius del període que ens serveixen per a entendre’l, però sobretot, per a endinsar-nos-hi: trobem versos escrits per a ser llegits, escoltats, cantats, recitats o observats per un gran nombre de gent en el moment en què s’escriuen. És per això que s’ha de tindre clar que en aquests volums no trobem només poesia feta amb voluntat de fer literatura, sinó que també en trobem d’utilitària, d’aquella que s’escriu amb una finalitat allunyada de l’estètica: els textos que se’ns presenten serviren d’arma dels dos bàndols, foren escrits com una eina per a dirigir-se a la gent o, també, simplement, reflectiren la situació convulsa del territori en un moment històric clau per a la creació de la nostra identitat col·lectiva.
L’antologia arreplega poesia d’entre els anys 1640 i 1652: en el primer volum trobem vint poemes dels dos primers anys del conflicte. Marquem en l’any quaranta l’inici de la guerra amb la revolta dels pagesos a Barcelona i el Corpus de Sang –representat en la coberta amb el quadre d’Antoni Estruch del 1907. Així, la poesia d’aquest primer volum s’ha d’emmarcar en l’inici de l’enfrontament, en què domina un clima tens amb la monarquia hispànica i en què trobem fets com la batalla de Montjuïc. En el segon volum hi ha la poesia dels deu anys posteriors, des del 1642 –la campanya felipista a Tortosa– fins a la caiguda de Barcelona. Es tracta d’una poesia, potser, més descriptiva que la del primer volum dels moments més rellevants del conflicte, però igualment ideològica –al cap i a la fi, parlem de textos que són testimonis d’un moment de tensió política i social i, per tant, d’unes idees.
La poesia ha jugat a ser arma propagandística i política en molts períodes històrics i, si parlem d’un moment d’inestabilitat com la guerra dels Segadors en què els poetes els comptaves a desenes, és clar que no pot resultar una altra cosa que un testimoni valuosíssim. Hem de tindre en compte que els versos són més fàcils de recordar i repetir que la prosa, són més agraïts de recitar en veu alta o de llegir penjats pel carrer o, sobretot, més fàcils de musicar. Tot això explica que foren una part important en un moment de conflicte i s’utilitzaren per a convéncer o animar la massa. Un bon exemple el tenim, entre d’altres, en la poesia amb eco anònima Sàtira a la porta de la Diputació a 19 d’octubre de 1640 que permet pensar que u recite la primera part del vers i una multitud conteste:
Què volen dels catalans? Lligar-los les mans!
I Barcelona, què hi diu? De tot se riu!
I com se’n podrà burlar? Amb pelear!
Vol. 1, p. 94, v. 9-11
En aquest sentit, és fàcil d’imaginar, també, com es cantava el poema de Francesc Fontanella, autor canònic i representant de la poesia culta del barroc català, «Lletra que feu Fontano en lo últim del siti de Barcelona l’any 1652» (volum II) en una taverna plena d’hòmens bevent al final del setge de Barcelona. Us pot ajudar a imaginar-vos-ho escoltar-lo musicat per Neus S. Mena i Xavi Olucha a l’EP Ni corall ni roses, publicat recentment. De la mateixa manera trobem també en el volum I un poema anònim conegudíssim: el romanç original de l’himne d’Els segadors que avui encara és cantat, tot i que amb el contingut rebaixat i diluït si el comparem amb l’original.
És interessant de llegir, d’entre la cinquantena de textos, exemples de poesia escrita que fou elaborada per a ser penjada pels carrers, per a ser mirada o llegida, com la dècima anònima “Paper que ha paregut per los cantons de Barcelona en l’any 1646” (volum II, p. 175-176) perquè hi intervé un recurs visual o, també, el punt de vista d’autors com Pere Esteve, poeta profelipista, del qual s’hi recullen tres textos. Podem remarcar, a més, que tot i la presència en els volums de vuit poemes de Francesc Fontanella i d’altres poemes signats, la nòmina més nombrosa és la d’autors anònims i de poetes “desconeguts” i és que, segurament, alguns d’aquests poemes de mà desconeguda foren més populars, més llegits o més recitats que d’altres de plomes conegudes o reconegudes i, per tant, ara, igualment importants: els hem de tindre en compte si volem tenir una visió realista del període.
Val a dir que en Versos per vèncer trobem textos molt diferents entre ells, i és que la realitat és que existia poesia de tota mena i per a tothom, i, doncs, de diferents registres, formats i idees: se’ns dona, doncs, una representació que pretén ser transversal i representativa de l’ús divers de la poesia en català en un moment concret. Tot això i més, és clar, ho explica la curadora dels volums en una introducció detallada i força aclaridora del conflicte, del funcionament i de la circulació de la poesia en l’època, així com de l’ús de la literatura de, en o sobre la guerra. Encara més, trobem un davantal que encapçala cada poema en què se’ns situa i se’ns explica el que és més important per accedir-hi i, per això, juntament amb el fet que és una edició que compta amb notes a peu de pàgina útils i aclaridores, aquests volums són accessibles a qualsevol lector interessat.
Altea Llorens Serrano
