Vicenç Llorca ha publicat Entenguem-nos per amor (Editorial Barcino), un diàleg líric i reflexiu amb Ramon Llull a través de seixanta-cinc versicles pertanyents al Llibre d’amic e amat. La saviesa mística de Llull, que explora la relació íntima entre l’ànima i Déu, és el comú de tots els amors que els qui hem vingut al darrere hem pogut experimentar i, sobretot, explicar. Parlar, escriure, pensar, pintar, fer poesia sobre la idea d’amor és batre’s entre la certesa que l’amor –romàntic o místic, si és que no són la mateixa cosa– és el més universal que hi ha i la convicció que en l’amor que un viu de manera personal hi ha una unicitat que ens separa de la resta d’homes. Que ens en diferencia, en certa manera, perquè la relació d’intimitat entre dues ànimes que se cerquen també implica un aïllament que es pot fer solitud i incomprensió.
Tornar al Llibre d’amic e amat a través d’Entenguem-nos per amor fa reconèixer una vegada més l’art amatòria lul·liana com l’origen que tenim per a parlar d’aquest universal quan es fa irremeiablement personal. Vicenç Llorca explica al pròleg que va viure la primera lectura del Llibre d’amic e amat com un moment epifànic que el va transformar. Llull vessa claror sobre allò que moltes vegades és un laberint fosc que aprenem a definir tot transitant-lo. Allò que considerem bon pensament, o bona escriptura, o bona poesia comparteix una premissa: exposa una idea que els qui la rebem percebem que ja dúiem a dins, però encara no havíem trobat les eines per a delimitar-la, per a buidar el bloc de marbre i esculpir-lo fins a arribar a la concreció. La creació artística que ens sembla que descabdella la naturalesa humana amb més diligència, doncs, és la creació que interpretem que se’ns anticipa.
El Llibre d’amic e amat, que ara podem llegir en català actual gràcies a les versions de Sebastià Alzamora publicades a Barcino, fa vuit segles que s'anticipa: l’habilitat de Llull per a destil·lar allò que l’experiència amorosa té d’essencial genera un punt de partida en la manera d’escriure’n. Vicenç Llorca explica que, per a Ramon Llull, “l’amor és un arbre sapiencial on es classifiquen totes les coses (...) Només en Déu es dona la correspondència plena i desapareixen els atributs. Llull és lo foll per amor a Déu”. Hi ha una coherència plaent en pensar que l’obra que dins de l’imaginari català fa d’origen per a parlar d’amor, sòlida i endreçada, en realitat fa referència a qui originalment és l’Amor: a aquella força que precedeix tots els amors i que per això, segles després, encara és útil per a explicar-los. Déu s’anticipa a qui s’anticipa, perquè la seva creació inaugura la possibilitat de la nostra.
Passa sempre que llegim obres que considerem fundacionals d’alguna cosa: “si allò que pensava que havia descobert de l’amor, si aquells mots que m’han costat tant de trobar, si aquella idea que m’ha costat tant de polir, ja l’ha escrita algú abans i l’ha escrita d’una manera pràcticament ideal, puc aportar res de veritablement nou? Per què continuar escrivint?” Perquè el que és fundacional ho és, precisament, perquè és fecund: no limita les perspectives de qui escriu, les amplia i li permet pensar i escriure des d’un lloc nou. Li permet valdre-se’n per a interpretar la seva realitat amb una mirada per estrenar. No hi ha hagut res a la història de la humanitat que hagi estat tan fèrtil per a la creació artística com l’experiència amorosa, més mística o més aterrada. Així i tot, encara avui és una conversa que resta oberta, perquè malgrat la seva universalitat, en la vivència personal de l’amor hi ha alguna cosa que sempre ens sembla insòlita, excepcional, incomparable. Amb Llull a l’origen i Llull a l’horitzó, remetent-nos-hi i emmirallant-nos-hi, encara en continuem parlant, escrivint i ideant versos impossibles, folls per amor.