La Barcelona de «La fabricanta»

Editorial Barcino

«En l’any 1904, tancant fermament els ulls per millor recordar la Barcelona de la meva infantesa, vaig escriure La fabricanta» va escriure Dolors Monserdà en l’endreça a la neta Pilar Puig en la seva novel·la pòstuma, Buscant una ànima (1920). Ens ho recorda M. Carme Mas en la seva introducció de la novel·la, i a continuació, ens ofereix un context històric que ens permet entendre millor la societat d’aquella Barcelona vuitcentista:

«La fabricanta se situa en un període concret, de 1860 a 1875, dues dates històriques, un temps que abraça el sexenni democràtic. El 1860, concretament el 25 de març, va tenir lloc la rendició de Tetuan, i es van iniciar les negociacions de pau entre Espanya i el Marroc que van culminar en el Tractat de Tetuan, el 26 d’abril, punt final de la guerra d’Àfrica. El 1875 va ser, de facto, l’any de la Restauració borbònica —esdevinguda el 29 de desembre de 1874—, «ja assossegats los esperits de l’agitació que produí la revolta de setembre del 68», escrivia l’autora, i a Catalunya es van viure els darrers episodis importants de la Tercera Guerra Carlina, la recuperació d’Olot i de la Seu d’Urgell per les tropes alfonsines, és clar.

Com ella mateixa escrivia, La fabricanta és, doncs, la novel·la de «la Barcelona que sabia fer fortuna» […] La primera novel·la urbana amb ulls de dona, la narració del creixement industrial de Barcelona»

Els escenaris urbans de La fabricanta ens permeten fer un recorregut per una Barcelona que estava patint grans canvis quan l’autora l’estava escrivint: per una banda la construcció de l’Eixample, i per l’altra el projecte de l’obertura de la Via Laietana, que tot i que no es començaria a fer realitat fins 1908, data de la segona edició de la novel·la, havia sigut projectat pel mateix Ildefons Cerdà el 1859. Tots dos potser els canvis més profunds que viuria la Barcelona de Dolors Monserdà després de l’enderrocament de les muralles. Era, doncs, en aquells primers anys del segle XX una ciutat en plena ebullició, desbordada per l’activitat comercial, industrial i animada per una societat amb ganes d’esbarjo dins i fora aquelles muralles que es resistien a desaparèixer del tot.

La novel·la arrenca amb una acurada descripció dels Jardins d’Euterpe i la seva relació amb Josep Anselm Clavé, que en va ser l’impulsor quan buscava un espai perquè la seva Societat Coral La Fraternitat (que va passar a anomenar-se Societat Coral Euterpe) pogués oferir actuacions musicals. Estaven situats en un solar situat a l’illa entre Gran Via i València, i passeig de Gràcia i Rambla Catalunya, a l’alçada dels famosos Camps Elisis. Hi havia un cafè, saló de ball, local per a concerts, zones de passeig i altres atraccions. El seu nom li venia d’una estàtua de la deessa Euterpe  de Jeroni Suñol que presidia el jardí. Van obrir el 1857 i van tancar el 1861 degut a la pressió urbanística del Pla Cerdà, aprovat i impulsat definitivament pel govern central el 1860. Els Camps Elisis tancarien pel mateix motiu el 1872.

«A pesar dels pocs recursos pecuniaris de què podia disposar un aplec d’obrers, l’artística intuïció d’en Clavé va saber treure un extraordinari partit del lloc a on se donaven les audicions. Era aquest un grandiós jardí en lo que, avançant per entremig de bonics caminals d’acàcies, s’hi trobava el cafè i un petit edifici destinat a l’administració, i, envers la part dreta, una hermosa extensió de frondoses arbredes que en les nits de festa apareixien il·luminades amb centenars de gotets de tots colors.» La fabricanta, pàgs. 45, 46.

Els parcs permetien als barcelonins fugir de l’aire insalubre d’una ciutat que encara no havia enllestit l’enderroc total de les muralles, i passejar per un entorn encara sense urbanitzar i ple d’arbres.

Però gran part de la novel·la transcorre precisament pels carrerons d’aquesta ciutat encara emmurallada, principalment el barri se Sant Pere, Santa Caterina i l’actual Gòtic, quan encara no s’havia obert la Via Laietana. El Carrer Mitjà de Sant Pere, on viu l’Antonieta amb el seu germà, i el carrer Més Alt de Sant Pere, l’Església de Sant Pere (actualment Sant Pere de les Puel·les), o la Plaça de Jonqueres, on viuen la Florentina i la seva mare, Madrona, avui desapareguda, ocupava el lloc de l’espai en forma triangular que hi ha entre la Via Laietana, Junqueras, Ortigosa i Condal.

Hi trobem el desaparegut Teatre Olimpo, «bonic teatret situat al carrer dels Mercaders, molt concorregut en aquella època per la classe mitja barcelonina, i més especialment per la que habitava en aquella part de la ciutat.» El teatre, privat, va funcionar entre 1849 i 1888, i va ser finalment enderrocat el 1955.

I per celebrar el seu casament amb en Pere-Joan, que tindrà lloc a l’Església de Sant Pere de les Puel·les, ell planifica un cap de setmana d’esbarjo que els portará a Pedralbes i d’excursió per Collserola, a l’ermita de Sant Medir i la Font Groga.

Crèdit: Arxiu Parc Collserola

 Per tancar els dies de celebració la parella de casats faria una visita «al seu amic i testimoni» a Badalona, i finalment diumenge a la tarda anirien «a veure la funció dramàtica al teatre del Circo Barcelonés». Aquest teatre, al carrer Montserrat, 18-20, a l’actual Raval, va arribar a ser el tercer teatre en importància a la ciutat, després del Principal i el Liceu. Va ser inaugurat el 1853 i tancaria el 1944 després d’un incendi i un llarg periple de canvi de noms i història.

L’Església de Sant Francesc, el carrer Montjuïc, la capelleta de la Mare de Déu de l’Ajuda, la Catedral, el carrer Fontanella, les Rambles i el carrer “Fernando”, la Riera de Sant Joan, son altres dels escenaris que recorrem de la mà de l’Antonieta i en Pere-Joan, la Florentina, en Pep, i els altres personatges que els acompanyen, anònims, omplint els carrers el Divendres Sant, o tornant a casa després de les hores de feina a les fàbriques i nombrosos tallers que hi havia a la ciutat.

Com ens explica M. Carme Mas a la introducció: «Els escenaris urbans per on es passejaven l’Antonieta i la Florentina seran trepitjats per altres personatges, en altres temps, sorgits de la ploma d’altres autores, baules totes d’una cadena que arriba fins avui.» Caterina Albert i Maria Teresa Vernet publicaran novel·les ambientades a la ciutat i serviran de camí per Mercè Rodoreda, que va néixer precisament l’any que Monserdà publicava la segona edició de La fabricanta i que va aconseguir «fer un salt qualitatiu respecte a les seves predecessores en la novel·la urbana.» Un camí que ens haurà de portant fins autores com Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig.

Esperem que gaudiu d’aquest passeig per Barcelona.