La dedicació de Ramon Llull a la divulgació de la fe cristiana, a la creació de monestirs per a l’ensenyament de la predicació i a la conversió dels sarraïns és ben coneguda arreu, així com les seves obres més literàries —Romanç d’Evast e Blaquerna o Llibre de meravelles— i la seva aportació a la llengua catalana en tots els àmbits del coneixement. Llull va iniciar-se com a trobador, però, després d’un procés de conversió i d’una il·luminació, va començar a desenvolupar un sistema per a demostrar la fe cristiana (l’Art) i a escriure obres que, basant-s’hi, contribuïssin a una reforma de la societat. En aquest marc, va escriure el Llibre de l’orde de cavalleria.
A partir del segle xiii, la cavalleria es consolida com a estament fonamental de l’ordre social i apareixen tractats que en regulen els valors i els rituals. És aleshores quan Llull decideix de fixar aquesta proposta de reforma cristiana de la cavalleria. Per tal de captar l’atenció de nobles i cavallers, enceta el llibre amb una petita narració introductòria que atregui els lectors al cor del discurs doctrinal. L’habilitat de l’autor, juntament amb tota una tradició literària al darrere, li permet de crear un pòrtic ben atractiu que connecta directament amb els hàbits de lectura dels cavallers per iniciar, tot seguit, el tractat doctrinal i didàctic amb un estil molt menys literari, perquè, recordem-ho, la finalitat principal de l’autor és la d’instruir. Tan encisador era el pròleg que va ser llegit durant segles i va esdevenir un referent literari per als primer capítols de l’obra cabdal del segle xv: el Tirant lo Blanc.
El coneixement dels fonaments cristians «no implica, tanmateix, la renúncia a idees o pràctiques molt arrelades en els cavallers. D’aquesta manera, Llull vol reforçar la consciència de pertinença a un orde, amb una regla i, per tant, amb unes obligacions», com bé apunten Anna Fernàndez-Clot i Albert Soler a la introducció. Això justifica la temàtica dels capítols posteriors, en què es parla dels rituals d’adobament, el valor de l’honor o el significat al·legòric de les armes.
El Llibre de l’orde de cavalleria va complir el desig divulgador de Ramon Llull: va circular àmpliament per les terres catalanes i més enllà durant l’Edat Mitjana i posteriorment. Es va traduir al francès, a l’escocès i a l’anglès i es va copiar i editar més cops dels que Llull segurament podria haver imaginat. Així doncs, per continuar amb el llegat del creador del català literari, em prenc la llibertat d’animar-te, lector, amb les paraules del final del pròleg de Llull: «portats-vos aquest llibre [allà] on anats e mostrats-lo a tots aquells qui [amants dels clàssics sien]; guardats-lo, car lo tenits, si amats l’orde de cavalleria» (p. 64).
