Barcelona. Desembre de 2022
Aquesta setmana ha fet un any que vam presentar en societat la col·lecció Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans, i hem volgut celebrar-ho amb tots vosaltres repassant el camí fet: un any i cinc títols després, podem dir que estem molt contents i emocionats per l’acollida que han tingut tots i cadascun d’ells, cosa que ens referma en el propòsit de recuperar, difondre i divulgar els clàssics de la literatura catalana. Vosaltres, els lectors del segle XXI a qui ens adrecem, ens heu fet veure un cop més que és més necessari que mai.
Durant aquests mesos us els hem anat presentant un per un, però avui us proposem un viatge en el temps per avançar cronològicament amb tots ells. És per això que començem al segle XV amb una novel·la monumental, una de les obres més importants de la literatura europea del seu temps: el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Una nova edició que en paraules del seu curador, Josep Pujol, «vol facilitar al lector d’ara mateix l’accés a un clàssic de l’edat mitjana en la seva llengua original. L’escrupolosa modernització gràfica, la introducció i les notes miren de salvar la distància entre la llengua i l’univers de Joanot Martorell i els dels catalans del segle XXI, perquè hi descobreixin o hi redescobreixin l’extraordinària varietat de temes, personatges, tons i situacions que fan del Tirant una lectura sempre nova i sorprenent.»
Arrencar la col·lecció amb el Tirant va ser un homenatge a la labor del nostre fundador, Josep Maria de Cascuberta, que el 1924, i a continuació de Lo somni, de Bernat Metge, títol fundacional de l’editorial, ja va publicar una edició crítica en cinc volums a cura de Josep M. Capdevila i de Balanzó. Pels que tingueu curiositat, encara la podeu trobar al nostre catàleg.
Jordi Llavina li dedicava aquestes paraules a Núvol el passat desembre:
«L’edició de Pujol opta pel “camí del mig” entre les edicions més acadèmiques i les merament divulgatives, moltes de les quals escapçades. És difícil imaginar que una persona que no hagi llegit mai aquesta obra mestra ho pugui fer, a partir d’ara, en una edició que no sigui la present, impecable des d’un punt de vista filològic, i, alhora, perfectament llegidora, pel que fa al disseny de la caixa i a la tria de la família tipogràfica; una edició, encara, prou amanosa, malgrat la tossa que fa el llibre (gairebé mil cinc-centes pàgines, en un volum, això sí, molt ben enquadernat, els plecs del qual no són de fulls caducs com les fulles del ginkgo).»
I de la gran novel·la medieval passem al teatre barroc del segle XVII amb Francesc Fontanella, barceloní nascut el desembre de 1622, tot just fa 400 anys, i del que acabem de publicar una edició de la seva obra teatral que ens permet reivindicar la literatura del segle XVII, sovint menystinguda pel tòpic de la Decadència. Segons Pep Valsalobre i Albert Rossich, curadors de l’edició: «Aquell tòpic, implantat a final del segle XIX i vigent en gran part fins a ben avançada la segona meitat del segle passat, ha canviat de manera notòria en els darrers cinquanta anys, i podem dir que s’ha començat a revertir, gràcies a la recerca i a la crítica literària rigoroses, durant aquests primers anys del segle XXI.»
Recuperen a la seva introducció unes les paraules que Pere Gimferrer va escriure, en un article al diari Avui del 16 de maig de 1996, amb motiu de l’aparició de l’edició crítica de l’obra poètica completa de l’autor preparada per Maria-Mercè Miró l’any abans, i que aprofitem per recordar:
«La literatura catalana, o més exactament la seva difusió i recepció, sembla que es pot permetre uns luxes a la ratlla de l’opulència, gairebé de la insolència. […] És simplement una mutilació actuar com si Fontanella no hagués existit i com si no hi hagués hagut un Barroc literari en català. Ni la dignitat del poeta ni la pròpia dignitat nostra no s’ho mereixen. Ni la bellesa llampeguejant, majestuosa i ombrívola d’aquests versos rescatats.»
La nostra edició presenta per primer cop en un sol volum l’obra teatral de Fontanella: la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, i Lo desengany, dos textos que mostren l’enginy, l’humor, el gust per la sorpresa i la meravella, la força poètica i l’exuberància retòriques pròpies del millor Barroc. I en una edició comentada i fàcil de llegir per poder gaudir d’un dels grans autors de la literatura catalana, a cura de dos dels millors especialistes en la literatura catalana de l’edat moderna. Un llibre per commemorar el 400 aniversari del seu naixement.
I de la Barcelona barroca viatgem a l’alta Garrotxa del tombant de segle XIX, en el marc del bandolerisme més sagnant que es va viure després de les carlinades: La punyalada de Marian Vayreda, obra cabdal de les nostres lletres i culminació de la producció literària de l’autor, en paraules de Margarida Casacuberta, curadora de l’edició.
Publicada pòstumament, primer per capítols el 1903 i en forma de llibre el 1904, Mita Casacuberta, juntament amb Raquel Parera, van fer una tasca molt important per recuperar la llengua de l’autor, que ja en l’edició de 1904 havia sigut esmenada amb uns criteris massa intervencionistes i diferents dels primigenis de Vayreda, que no la va poder revisar. El resultat és un text molt més respectuós amb l’autor, que continua la labor de recuperació iniciada per Antònia Tayadella de 2004, i que ens mostra una riquesa lèxica pròpia de l’entorn i el moment històric. Com escriuen Casacuberta i Parera a la introducció: «aquesta edició de La punyalada s’inscriu en la línia d’adaptar el text a la normativa ortogràfica actual tot respectant les particularitats fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques de l’original.»
L’Anna Carreras escrivia això a Núvol: «Aquí la Garrotxa no és només escenari sinó personatge, igual que la terra, la muntanya, els camins, la flora i la fauna. La llengua de Vayreda, rica com poques, ajuda i molt a interpretar el paisatge com un símbol de l’ànima humana, sola i desencaixada en plena era moderna. La introspecció psicològica del narrador que, com diu Casacuberta, «més enllà de la confessió, s’autoanalitza per mitjà de l’escriptura» transforma l’espai en un camp de batalla entre el bé i el mal. Lectura plenament contemporània, La Punyalada de Marian Vayreda és una novel·la que, com diu l’escriptor Damià Bardera, presenta un món eminentment dual, en què el bé i el mal es barallen sense treva, i els animals encarnen el conflicte permanent. Un llibre, el de Vayreda, que retrata les passions i els instints més radicals de l’ésser humà amb un català ric i poderós, té el valor de combinar el relat realista amb la crònica d’una època i d’un lloc que, ben mirat, poden semblar exòtics per la base romàntica sobre la qual s’edifica la narració.»
Contemporània de La punyalada, però urbana i amb una mirada femenina, La fabricanta de Dolors Monserdà, publicada el 1904, ens torna cap a la Barcelona de la segona meitat del segle XIX: una ciutat en transformació, que bull i que quan enllesteix les seves jornades de treball a les nombroses fàbriques i tallers dels seus carrers, frisa per sortir de les muralles per respirar l’aire fresc d’un Passeig de Gràcia encara en construcció i amenitzat pel cor d’Anselm Clavé.
L’edició que us oferim, reproducció de l’edició que la mateixa autora va publicar el 1908 com a definitiva, i que inclou les il·lustracions que el seu germà Enric Monserdà va fer per una edició exclusiva a color, ha estat revisada i regularitzada ortogràficament per Gemma Bartolí i s’obre amb una introducció de Carme Mas, la principal especialista en Monserdà d’avui dia, que ens escriu:
«Editorial Barcino ha posat a l’abast de les lectores i els lectors d’avui, l’edició definitiva, amb magnífiques il·lustracions en color, de La fabricanta, la novel·la de la Barcelona que “sabia fer fortuna”. Aquesta edició situa Dolors Monserdà dins el cànon com a primera novel·lista catalana, baula imprescindible per a les novel·listes posteriors que, com ella, en temps i contextos propis, han escrit i escriuen novel·la urbana amb ulls de dona.»
I, finalment, arribem als anys 30 del segle XX de la mà de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta mallorquí nascut a Palma i mort prematurament el 5 de gener de 1938 a Barcelona, deixant una obra breu i potentíssima que Pere Antoni Pons ha recollit i editat en el volum de Poesia completa que recull els tres poemaris que va publicar: Nou poemes, Quadern de sonets i Imitació del foc –aquest darrer, pòstum–, uns quants poemes esparsos i també els pròlegs d’Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba a l’edició de 1938 d’Imitació del foc, a més dels dos de Salvador Espriu, de 1949 i 1974, a l’obra poètica.
Escriu Pere Antoni Pons a la introducció que «La mort prematura de Rosselló no és una tragèdia perquè intuïm que hauria estat un intel·lectual de primer nivell i hauria fet poemes extraordinaris, sinó perquè la precocitat intel·lectual que ja va demostrar i els poemes extraordinaris que ja va fer ens permeten saber del cert que ho hauria estat, que n’hauria fet molts més.»
«I quins son els temes centrals del món d’en Rosselló?: la relació entre el poeta, la realitat i el llenguatge, l’amor, la mort, i una cosa que jo crec que interpel·la molt als lectors que és una concepció a la vegada tràgica i molt vitalista de l’existència. Aquesta mescla que alguna gent ens hi sentim profundament identificats que és la vida com a tragèdia fatalista, però la vida com a cosa que s’ha de celebrar i que s’ha de gaudir, això en el Rosselló ho veiem.»
Aquest son els cinc títols que us hem portat aquest any, prosa, teatre i poesia han sigut els gèneres representats fins ara, i ja estem treballant en els propers volums, entre els quals hi trobareu títols tan destacats com la Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La febre d’or de Narcís Oller, el teatre Joan Ramis, els Clixés de Carme Karr, i l’obra complerta de Bernat Metge i que esperem que us agradin tant com els que ens han permès encetar aquest primer any d’una col·lecció que volem que sigui imprescindible a la biblioteca de qualsevol amant de la llengua i la literatura.
El viatge continua, ens hi acompanyeu?
